Fassbinder, primera parada

Fa uns dies vaig descobrir Fassbinder, nom que fins llavors i degut a la meva ignorància hauria vinculat o bé a un pastisset germànic o bé a un d'aquells aparells d’estímuls elèctrics per perdre pes amb el que bombardegen des de la televisió a hores de son. Res de tot això. L'alemany Rainer Werner Fassbinder va néixer al 1945 i va morir durant l'any del nefast naranjito, el 1982, i entre d'altres coses fou director de cinema. Aquest monstre del cel•luloide va dirigir més de quaranta pel•lícules en tant sols quinze anys.

El tram iniciàtic del que espero que s’acabi convertint en un profitós camí fins a Fassbinder, va començar amb "Viatge a la felicitat de la Mare Küsters", una pel•lícula provocadora, complicada, desconcertant i sobretot amb molt mala hòstia. Potser una de les millors coses que es poden dir del film és que no es pot definir en poques paraules. La història transcorre a la República Federal Alemanya dels setanta, que encara està sota els efectes de la postguerra i en la que comença a endevinar-se el fantasma de la crisi econòmica.

L'argument de l'obra és senzill. Emma Küsters, una simpàtica dona que ja ha passat dels 60, es queda viuda de sobte. El seu marit, que portava tota la vida treballant en una fàbrica de pneumàtics, respon de forma violenta a la perspectiva d'acomiadaments massius a la seva empresa, matant a cops al seu cap de personal i suïcidant-se tot seguit. Aquest fet resulta un irresistible esquer macabre per a la premsa sensacionalista, i un jove reporter es guanya la confiança de la Mare Küsters, convençuda que a través de l'article tothom coneixerà les bondats del seu marit. El reportatge desvirtua i trasgiversa deliberadament els fets i pinta al marit mort com un alcohòlic, agressor i desequilibrat mental. Emma Küsters es troba sola i allunyada de la seva filla, una jove amb aires d'estrella que pretén guanyar-se la vida com a actriu, i del seu fill, un home apàtic completament dominat per la histèrica de la seva dona. Des d'aquest moment l'únic objectiu de la deprimida Mare Küsters serà netejar la imatge i l'honor del seu marit.

I aquí comença el veritable viatge d'Emma Küsters, que no explicaré per respecte als que us decidiu a patir de la pel•lícula. No és d’estranyar que la pel•lícula causés una forta polèmica i que fins i fos retirada d'algun festival per amenaces, i és que la voluntat provocadora de Fassbinder va recollir els resultats desitjats. El tracte dispensat a la premsa sensacionalista, la seva visió de la institució familiar, i sobretot la dura crítica al Partit Comunista alemany i a les faccions anarquistes, feien (i fan) d'aquesta pel•lícula un testimoni incòmode per a molta gent.

El viatge de la Mare Küsters acaba resultant un descens pessimista a l'absència d'empatia i de solidaritat, a la desil•lusió política, a la utilització de la desgràcia personal per fins partidistes, i a l'abisme que massa sovint separa la teoria i la praxis revolucionària.

Gràcies a l'Imma per recomanar-me aquest autor amb tant entusiasme, i a la Júlia per obligar-me a veure des del sofà aquest viatge descoratjador. Continuaré descobrint Fassbinder.

Robert i Shana ParkeHarrison

Heu sentit mai aquella sensació estranya que sense raó aparent us empeny a treure la pols de la tapa d’un llibre, a netejar la part brillant i ratllada d’un cd o a buscar com bojos una pel•lícula entre els vhs humitejats i fets malbé pel pas del temps? Doncs això és el que m’ha passat avui a mi. Sense temps per qüestionar-me el perquè d’aquest impuls m’he trobat revisant l’obra de Robert i Shana ParkeHarrison.

Els crítics els han batejat com a surrealistes i han definit la seva obra com a conceptual i onírica. És evident que l'obra té un component conceptual, com també ho és que les fotografies construeixen petites parts d'una realitat grotesca i estranya, que ens remet indefectiblement al món dels somnis. Però al meu entendre les fotografies d'aquest parell de britànics representen més la intromissió de la realitat en el món dels somnis, que no a la inversa. Per tant podríem dir que les seves fotografies són més aviat una mirada realista del món dels somnis que no pas una pinzellada onírica de la nostra crua realitat.

Els ParkeHarrison ens esbossen petites històries on conviu amb més o menys fortuna allò natural amb allò artificial. Sovint aquesta relació és de domini i subjugació, com se'ns mostra en l'explotació que els estranys enginys mecànics fan del medi. D'altres vegades se'ns presenta una natura amputada i rebel, que combat la devastació humana i recupera el terreny que l'hi ha sigut arrabassat.

Tot plegat crea una atmosfera bruta i densa, on el sol ha deixat de brillar i on la terra ha sigut ocupada per una omnipresent boira que empresona l'horitzó. Apocalipsis. Com els primers instants desprès de la devastació més terrible, produïda per un atac nuclear alienigena que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre... o bé per l'explotació diària i sense límits del nostre medi, i per l'extracció desmesurada de recursos naturals.

Personalment aquestes fotografies em fascinen, i no tinc gaires elements racionals per argumentar aquesta atracció. Són com un testimoni terriblement real de l'altre cara del sistema, la que s'amaga darrera dels somriures florescents dels models de dentífrics i del festival de llums i colors de les nostres ciutats. Perdó, de les seves ciutats.

Pàgina oficial: http://www.parkeharrison.com
Més fotografies: http://www.geh.org/parkeharrison
I més: http://community.livejournal.com/ruguru/616839.html

Decreixement; El capital o les persones

La Fàbrica (Espai de producció i reproducció d'idees dels Països Catalans) és una d'aquelles iniciatives del tot necessàries per a bastir ideològicament l'esquerra anticapitalista del nostre país. Aquest espai va néixer el maig del 2007 amb la voluntat d'esdevenir una eina útil als moviments rupturistes de casa nostra, a través de l'anàlisi, la reflexió i el debat sobre els temes que afecten al poble treballador català i a les classes populars d'arreu del món.

En una entrada de finals d'aquest mes de juliol que ara tot just tanquem, el portal recull una part del monogràfic que l'Accent dedica en el seu últim número al concepte de decreixement, i en el que s'entrevista a un membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa.

En l'entrevista es reflexiona sobre el concepte de decreixement, que a grans trets proposa reduir individualment la producció per a poder afrontar amb garanties d'èxit els desastres ecològics produïts per a l'extracció desmesurada de recursos. En aquests moments de desacceleració econòmica on s'albira el final del model dels combustibles fòssils i on el canvi climàtic es fa més evident que mai, és imprescindible i fonamental el debat entorn el sistema de producció capitalista. Des d'aquesta perspectiva de preocupació, s'ha d'entendre l'interès que ha tingut gran part de l'esquerra anticapitalista catalana en les diverses iniciatives al voltant del concepte de decreixement.

El decreixement ens recorda una obvietat que com a tal cal tenir sempre present, el fet que en un planeta finit no és possible un creixement infinit, però centra la seva proposta en l'acció individual i no qüestiona la base del sistema socio-econòmic capitalista; la propietat dels mitjans de producció. Com totes sabem el capitalisme es fonamenta en un sistema d'explotació de l'home i del medi, on l'acumulació de capital i el creixement són elements imprescindibles. Sembla prou evident doncs que la solució als nostres problemes no passa únicament per el decreixement (ja que el capitalisme necessita mantenir sempre un procés de creixement continuat) sinó per la presa de poder que ens permeti tenir el control dels mitjans de producció, per a poder decidir què es produeix, en quina quantitat i de quina manera, segons les necessitats de les persones i no segons les del capital.


Entrevista: “Pensar en la possibilitat d´aconseguir un capitalisme verd no ens sembla cap solució”

Article: "El decreixement, una aproximació revolucionària", de Oscar Simon

La mordassa espanyola

Quinze mesos de presó substituïbles per una multa de 2.700 euros. Aquesta és la sentència amb la qual la “Audiencia Nacional” ha condemnat a en Jaume i a l’Enric, culpables del delicte d’explicitar el rebuig de gran part de la classe treballadora catalana envers Juan Carlos I, Cap del Regne d’Espanya i hereu directe del dictador Francisco Franco. Cal recordar que en Jaume i l’Enric van ser els primers citats i que per tant encara hi ha 16 companys i companyes que resten a l’espera de ser jutjats pel mateix delicte. Tots ells hauran de passar pels jutjats de la “Audiencia Nacional”, que és l’òrgan hereu del TOP franquista i que actua com a tribunal d’excepció amb l’únic objectiu de reprimir la dissidència política.

Aquest és només un exemple del funcionament de la maquinària repressiva de l’Estat Espanyol, que serveix per a mantenir intacte el sistema de privilegis de classe, sobre el que s’estructura l’estatus quo actual. En aquest capítol repressiu concret, que pivota al voltant dels delictes d’injúries i ultratge, hi trobem també el cas d’en Francesc Argemí, en Franki, a qui la justícia ha considerat culpable d’intentar despenjar una bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa durant una cercavila que exigia la retirada d’aquesta bandera així com la de la Unió Europea. Gràcies a la pressió popular, a en Franki se l’hi ha concedit el tercer grau en règim obert, una situació de llibertat parcial i vigilada ja que entre d’altres condicionants ha de dormir a presó. És de calaix que quan a la llibertat se l’acompanya dels mots parcial i vigilada deixa de tenir el sentit inicial i per tant deixa de ser llibertat. El cas de'n Franki se'ns presenta com una bona mostra de l’essència repressora i profundament antidemocràtica de l’Estat Espanyol.

En aquests dos casos, així com en tants i tants d'altres com per exemple el dels acusats d’ultratge per despenjar la bandera espanyola del castell de Montjuïc, s’exemplifica la importància que l’Estat dóna a la seva projecció pública, als seus símbols, que lluny de ser simples draps i fotografies representen i visualitzen la seva situació de domini sobre els Països Catalans. És per això que aquests símbols reben aquest tracte sacralitzant i totèmic, i és també per això que les persones que s’atreveixen a posar en dubte la seva essència són reprimides i alliçonades.

Un altre cas que demostra el caràcter autoritari i repressor de la justícia espanyola és el d’en Jona, membre de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord i una persona implicada amb el moviment veïnal de la Sagrada Família. A en Jona l’acusen d’haver participat en els enfrontaments amb la policia que es van produir en acabar una manifestació convocada pel Col·lectiu en defensa del forat de la vergonya. En la manifestació es defensava l’ús social que els veïns havien donat a un solar abandonat reconvertit en zona verda i que l’Ajuntament pretenia transformar en un pàrquing. El Ministeri Fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i a tres mil euros de pena-multa ja que se’l acusa d’haver participat en una manifestació il·legal i de causar danys i de desordres públics amb agreujants de disfressa i grup organitzat. No ens trobem només davant d’un intent flagrant de condemnar el dret a manifestar-se, fet que per si sol ja és prou alarmant, sinó que hem d’entendre aquest cas repressiu com un intent més de silenciar les veus que s’oposen al model urbanístic imperant que pretén convertir les nostres viles i ciutats en us paradís per els especuladors i en un bonic aparador pels turistes.

Aquests són només tres dels molts casos repressius que actualment afronten militants de l’Esquerra Independentista i dels moviments socials. Els presos i preses polítiques catalanes que actualment compleixen penes de presó, els encausats sota la farsa de l’Operació Dixan, el cas de la Núria Pòrtulas, els joves de Lleida, Tarragona, Elx i d’altres localitats acusats de fer murals polítics, els casos de repressió selectiva contra els activistes anti-MAT, el cas de les tortures de Torà, les manifestacions “segrestades” a Barcelona o les sancions econòmiques que cauen dia rera dia per a participar en manifestacions, per encartellar o per pintar són només alguns punts del mapa repressiu amb el que l’Estat pretén silenciar la lluita de transformació social i d'alliberament nacional.

Caldira que no poséssim en dubte ni un instant que en aquesta escalada repressiva, la periodicitat i la força dels cops de l’Estat Espanyol augmentaran d’una forma directament proporcional a la capacitat d’incidència de la nostra lluita, i que per tant haurem d’estar organitzats i mentalitzats per a futures i més que possibles ràtzies policials, sancions econòmiques, detencions, multes, empresonaments, tortures, il.legalitzacions i soporífers viatges d’anada i tornada a Madrid. Que la força ens acompanyi.

"Vacas, cerdos, guerras y brujas" de Marvin Harris

Vet aquí un d’aquells llibres que en contra de la voluntat del lector es fa extremadament curt a mesura que avança. És una d’aquelles lectures que obliga a llegir-ne d’altres i que té la magnifica virtut d’incentivar l’intercanvi d’idees. És d’aquells llibres que com les bones pel·lícules serveixen més de punt de partida que no pas de destí final. Estic parlant de “Vacas, cerdos, guerras y brujas” de Marvin Harris, un antropòleg que es proposa donar resposta a qüestions que des de l’òptica cultural occidental qualifiquem de curiosos enigmes.

Perquè els hindús adoren les vaques? Perquè un tabú religiós prohibeix a jueus i musulmans menjar carn de porc? Perquè sorgeixen moviments messiànics? Perquè la cacera de bruixes? Perquè certes cultures s’estructuren sobre el masclisme o la bel·licositat?

L’autor, proper a l’anàlisi marxista de la realitat, parteix d’una visió dinàmica de la història i de la certesa que és la lluita constant entre classes socials, entre rics i pobres, entre propietaris i desposseïts, l’element que la fa avançar. Amb aquesta base, Harris dóna respostes plausibles a totes aquestes preguntes, i el més important, ho fa des de la demostració científica i des del materialisme com a eines d’anàlisi, i això no és poc si tenim en compte que el relativisme i les explicacions espiritualitzades estan a l’ordre del dia. Així des d’aquest llibre, es busquen les causes pràctiques i materials que expliquen el perquè d’aquests estils de vida aparentment irracionals i inexplicables. En definitiva, es parteix de les condicions objectives dels subjectes que conformen les societats, per presentar hipòtesis sobre el perquè de la creació de mites, llegendes i d’altres construccions oníriques col·lectives.

Tot i que el llibre s’estructura a través de diversos capítols a priori inconnexos, guarda un ordre determinat en el que les explicacions d’un capítol estan fonamentades amb les conclusions del capítol anterior, i per tant tenen un efecte acumulatiu. En aquesta estructura ascendent, es fa difícil destacar un tema en detriment d’un altre, ja que tots ofereixen elements d’anàlisi que es poden extrapolar perfectament a la realitat històrica actual. Però potser uns dels més interessants són els capítols “Escobas i aquelarres” i “La locura de las brujas” on tracta els nefastos episodis de la cacera de bruixes.

En aquests capítols s’aborda la bogeria col·lectiva que va significar la cacera de bruixes, en la qual s’estima que 500.000 persones van ser declarades culpables de bruixeria i cremades a Europa entre els segles XV i XVII. L’autor argumenta que no és accidental ni atzarós, que la campanya de criminalització, repressió i assassinat orquestrat per la Inquisició coincidís amb una època de creixents protestes violentes contra les injustícies socials i econòmiques que amenaçaven els privilegis de l’Església i l’Estat. En aquest context les classe dominants van veure en la conspiració herètica de la bruixeria la millor amenaça hipotètica contra la població que els atorgaria el paper de salvadors i garants de l'ordre. Així l’Estat i l’Església a través de la Inquisició van difondre la creença que les bruixes eren reals, que existien i que eren omnipresents i perilloses, per a continuació atribuir a aquestes estranyes bèsties la responsabilitat de totes les desgràcies que patien les classes populars. S’augmentaven els impostos? Culpa de les bruixes. Els salaris baixaven? Culpa de les bruixes. La pesta i la fam mataven a un terç de la població? Evidentment, culpa de les bruixes. Així les classes populars van participar de l’estratègia de terror, criminalització, repressió, tortura i assassinat que va significar la cacera de bruixes, ja que la por i la desconfiança mútua convertien a tothom en una bruixa en potència. Cal fer però un important matís a aquest "tothom" ja que es dóna l'estranya circumstància que el 82% de les persones condemnades eren dones i que curiosament mai cap clergue, propietari o noble va ser condemnat per bruixeria, i és que sembla ser que les bruixes tenien certes preferències classistes alhora d'escollir el subjecte al qual posseir.

La Inquisició va crear així un gran monstre col.lectiu que per les seves característiques sobrenaturals constituïa un important perill per les tortuoses vides dels camperols, i que fou utilitzat per mostrar el poder salvador de l'Estat i la religió. Salvant un munt de diferències podríem fer un símil entre la utilització de la bruixeria per part del poder d'aquell moment i l'ús pervers i interessat que els estats moderns fan del concepte d'inseguretat. Ambdós casos responen a estratègies que busquen per una banda reforçar el poder de l'Estat com a únic element capaç de mantenir l'ordre, i per l'altre trencar els llaços de fraternitat i confiança que uneixen les persones de les classes explotades, amb l'objectiu de convertir-los en subjectes aïllats, fràgils i indefensos.

En definitiva una lectura interessant per reafirmar-nos en la consciència que només podrem provar d’entendre, analitzar i per tant incidir en la realitat a través d’explicacions pràctiques i materials de les condicions objectives de les nostres vides, i per tant fugint de la moda relativista i espiritualitzadora amb la que se’ns bombardeja subtilment des de les múltiples eines d’alienació del sistema capitalista.

Suor (o com sobreviure a la naftalina humana)

El plàcid lliscar de la vida, la monotonia dels sentits, la mort dels sentiments, la prostitució de la voluntat o la hipocresia de les veritats; La vida que mai no viuran retransmesa en rigorós directe per pantalles gegantines ofegades de pixels i colors.

Éssers incapaços de saber el que volen ser, negats de vida, afortunats per no haver de decidir, addictes a l’explotació, infectats amb el virus de la passivitat auto-inoculat a les seves benes podrides de vergonya. L’essència humana convertida en autisme viciat de cotidianitat, l’amnèsia que tot ho pot. Insensibles a l’assassinat social del germà al que escupen amb la mirada als peus del caixer automàtic.

Malalts terminals arrossegant-se pels passadissos d’hospitals psiquiàtrics convertits en immenses sales d’oficines o en centres comercials a on cremar hores viscudes involuntàriament.

Ni la seva irracional por a la raó els salvarà de la obvietat; La tragèdia de l’existència sen’s presenta de forma clara i concisa; Son els fills il•legítims de la indiferència, son els legítims pares de la involució humana.

S’oposaren al vent, orinaren al cel, escopiren a la terra i dipositaren els seus excrements nocius allà on sempre havia nascut la vida; Renegaren del regne animal per convertir-se en éssers de cor infecte, ple de res, eixut de sang roja.

Però entre els crits que anuncien la seva mort i els plors de pietat vomitats per les seves fastigoses boques tornarem a néixer. Desprès de morir cent cops, tornarem a néixer. I amb l’albada tornarà a el roig, regalimant pels ullals del llop.

La cosa roja. Capítol 1. Món de lladres

Primera passa. Com una benvinguda

Demano disculpes, hi he caigut de quatre grapes: He obert un bloc.

El fet de creure que el que un pensa importa a algú altre és ja en sí mateix una clara mostra de pretensió il·lusa, quan no ho és directament de prepotència. Però de fet, que no és això el que fem cada vegada que obrim la boca? Sí, evidentment, expressem opinió amb cada passa, amb cada gest i amb cada vocable, encara que la majoria de vegades sigui per a dir o repetir obvietats innecessàries.

Per tant, La lletra roja neix sense més pretensions que les que hi vulguin veure els ulls aliens. Serà un espai per vomitar opinió, per compartir expressió i per classificar virtualment neures personals i fins ara intransferibles. I és que ben pensat, en part aquest és l’enèsim intent de diari personal revestit de la nova pell que ofereix l'espai virtual, amb la única però important diferència que aquí la confidencialitat necessària del diari deixa pas a la publicitat volguda del bloc. Espero, encara que sense massa confiança, que aquest nou diari no acabi en via morta com tota la resta de projectes frustrats que el precedeixen.

La lletra roja vol ser un altaveu volgudament manipulat del meu pensament, un reflex multidisciplinar de les coses que m'ocupen i em preocupen, un espai mutant constituït de les infectacions dels diversos espais de la meva vida.

Però el nom no enganya, i en certa mesura en aquest cas el nom fa la cosa. La lletra roja. Lletra entesa no només com la unitat més petita de l'abecedari, sinó com un fragment d'expressió, com una eina a la nostra disposició que se'ns presenta en totes les formes que ofereixen els múltiples llenguatges; Una lletra escrita, una lletra visual, una lletra sonora, etc. Roja perquè ni crec ni busco l'objectivitat, la lletra no pot ser lletra i prou, mancada de color, la lletra està carregada per sí mateixa d'una subjectivitat que l'insufla una significació pròpia, i la meva lletra és roja. Roja perquè se sap un producte històric que pertany a una classe social amb irreconciliables interessos respecte als que viuen de l'explotació de la seva força de treball. Roja perquè sap que la història no és quelcom rígid i programat sinó el producte de la lluita de classes socials antagòniques. I roja perquè creu amb la transformació socialista per radicar les injustícies intrínseques del sistema capitalista.

Per tant, us dono la benvinguda a La lletra roja i espero que hi participeu i us la feu vostra en la mesura que vulgueu.

Una abraçada.